Le Seuil du vide

Le Seuil du vide

le Seuil du vide
Fitxa
Direcció	Jean-François Davy
Protagonistes	Catherine Rich Claude Melki Georgette Anys Jean Droze Jean Servais Michel Lemoine Paul Pavel Philippe Gasté Pierre Vaneck Roger Lumont Roland Topor
Producció	Guy Neyrac
Guió	Jean-François Davy, Alain Gerber i André Ruellan
Música	Jack Arel
Fotografia	Dominique Brabant (en)
Muntatge	Natalie Perrey
Dades i xifres
País d'origen	França
Estrena	1974
Durada	71 min
Idioma original	francès
Color	en color
Descripció
Gènere	cinema de ficció especulativa
Lloc de la narració	París

Le Seuil du vide és una pel·lícula de cinema fantàstic francesa de Jean-François Davy, produïda el 1971 però estrenada el 1974, amb un guió basat en la novel·la d'André Ruellan.^[1][2]

Sinopsi

Wanda, una jove pintora, marxa a París per fer carrera. Una anciana li ofereix llogar un pis. És una petita habitació moblada amb una porta tancada. Aconsegueix obrir la porta, però es pregunta si són somnis, visions o realitat.

Un galerista li proposa exposar els seus quadres. Ell la convida a una festa on pot conèixer gent i fer amics. Però aquesta festa és una mena de ball de disfresses estrany en un castell. Wanda és segrestada, es desperta i fuig del castell.

Repartiment

• Dominique Erlanger: Wanda Leibowitz
• Odette Duc: Léonie
• Catherine Rich: Mona
• Michel Lemoine: Franck, l'amant de Wanda
• Jean Servais: De Gournais, el director de la galeria
• Pierre Vaneck: Dr. Liancourt
• Georgette Anys: La mare de Wanda
• Arlette Emmery: la infermera
• Claude Melki: El barman
• Jean-François Davy: el pintor trencat
• Liza Braconnier
• Jean Droze
• Adrien Forge
• Philippe Gasté
• Karine Jeantet
• Yvon Lec
• Roger Lumont
• Paul Pavel
• André Tomasi
• Roland Topor: Home al metro

Comentari

Le Seuil du vide s'ha comparat amb pel·lícules de Roman Polanski com ara La llavor del diable o Le Locataire (de Roland Topor, que fa una aparició a Le Seuil du vide).

El director va fer llegir el guió a Arletty, a qui volia veure actuar a la pel·lícula. Tot i les nombroses trobades, això no passa. En aquesta etapa de la seva vida, Arlette encara volia semblar una actriu, tot i que havia deixat d'actuar, explica.^[3]

Referències

Enllaços externs

• Crítica de la pel·lícula